Segueixen els mamífers depredadors de nius els rastres d’olor humana a la prada? / Skagen, Stanley i Dillon [1999]

Traducció parcial de Daniel Gonzalez de l’article: SKAGEN, Susan K.; STANLEY, Thomas R.; DILLON, M. Beth. Do mammalian nest predators follow human scent trails in the shortgrass prairie?. The Wilson Bulletin, 1999, 415-420.

La depredació ha exercit una forta influència en l’evolució de la selecció de l’hàbitat i en el camí de la vida de moltes espècies d’ocells (Martin 1993b). La recerca en un ventall ample de temes ecològics requereix estimar la fecunditat aviar. Degut a que la depredació sobre nius és la major causa del fracàs dels nius en els passeriformes (Ricklefs 1969; Mayfiel 1975, Major 1990, Gotmark 1992), els investigadors han expressat sovint que el monitoratge podria incrementar la taxa de depredació artificialment.

Els depredadors podrien ser atrets cap els nius a través de pistes visuals, com la presència dels investigadors, aplanant la vegetació, incrementant l’activitat dels adults i amb pistes olfactòries. Els depredadors mamífers segueixen rastres en la vegetació i responen a la olor humana al llarg dels camins o en els nius (Creighton 1971, Wilson 1976, Nol and Brooks 1982, Gotmark 1992, Whelan et al. 1994). En un treball de revisió sobre el biaix de l’investigador, Gotmark (1992) va concloure que hi havia poca o cap evidència que la pertorbació del científic augmentés la taxa de depredació del mamífer. De tres estudis focalitzats en com la olor humana augmenta les taxes de depredació (Keith 1961, MacIvor et al. 1990, Whelan et al. 1994), un (Whelan et al. 1994) recolzaren la hipòtesi. Encara que l’evidència és escassa, l’ús de botes de goma i guants és molt recomanable per alleugerir el potencial problema de la olor humana portant cap els nius dels ocells (Nol and Brooks 1982, Yahner et al. 1993, Major and Kendal 1996).

Els nius artificials han estat amplament emprats en els estudis de depredació (p.e., Gottfried and Thompson 1978, Yahner and Wright 1985, Yahner et al. 1993). Malgrat problemes amb la interpretació de resultats (Major and Kendal 1996), encara son una eina útil per testar teories de depredació. Vam portar a terme un experiment fent servir nius artificials al terra en una prada on els depredadors primaris de nius son mamífers i la presència humana rara. Els nostre objectiu era testar si la olor humana incrementava les taxes de depredació en ocells que fan el niu al terra comparant dos mètodes recorregut de l’investigador entre els nius.

El propòsit de l’estudi era determinar la tècnica més adequada per portar a terme estudis d’ocells reproductors a la prada. No hem provat de fer inferències d’aquests estudi a altres ecosistemes i comunitats de depredadors. Degut a que els sistemes de reproducció varien dins les comunitats de depredadors, el comportament del depredador, l’exposició a la presència humana, l’estructura de la vegetació i la posició del niu, molts sistemes necessiten ser avaluats abans que puguem entendre plenament l’efecte de la olor humana a les taxes de depredació.

METODOLOGIA

Realitzàrem aquest experiment el juliol de 1997 al Pawnee Natinal Grassland, 7 km al nord-oest de Briggsdale, West County, Colorado (40˚41’ N, 104˚24’ W). L’extensió de 259 ha de prada de pastures d’herba baixa es caracteritza per herbes baixes i mitjanes, cactus (Opuntia sp.), herbàcies i àrees irregulars de iuca (Yucca galuca). Passeriformes nidificants a terra comuns al veïnat són l’alosa banyuda (Eremophila alpestris), l’emberízid Calamospiza melanocorys, els calcàrids Rhynchophanes mccownii i Calcarius ornatus, i l’alosa pradenca de l’oest (Sturnella neglecta). Depredadors potencials d’aquests ocells inclouen el suslic de tretze bandes [rosegador de la família dels esciúrids] (Ictidomys tridecemlineatus), els rosegadors cricètids Peromyscus maniculatus i el ratolí saltamartí (Onychomys leucogaster), el Coyote (Canis latrans), la guineu veloç (Vulpes velox), l’ós rentador (Procyon lotor), la mostela cuallarga (Mustela frenata), el toixó americà (Taxidea taxus), la mofeta ratllada (Mephitis mephitis), i diverses espècies de serps.

Vam col·locar 100 nius artificials al llarg de dos transsectes establerts 800 apart en un hàbitat similar. Cada transsectes contenia 25 línies perpendiculars al transsecte i alternant en direccions oposades a intervals de 50 m de forma que les línies adjacents estaven separades 100 m. Cada línia contenia dos niu: un a 100 m (Niu A) i el segon a 200 m (Niu B) del transsecte. Caminàrem 100 m addicionals des del Niu B de forma que els dos nius de la línia van ser tractats equitativament. Per ajudar en la re-localització dels nius vam anotar qualsevol característica al voltant del niu i lligàrem cinta mètrica a la vegetació baixa 10 m des de cada niu, una distància no associada amb l’increment de la taxa de depredació (Major i Kendal 1996).

Per testar si el rastre de la olor humana va influenciar la taxa de depredació, vam sotmetre els nius artificials a dos tractaments. En el tractament 1 (olor humana), vam vestir botes de cuir i no vam fer cap intent d’emmascarar la olor humana mentre caminàvem entre els nius. En el tractament 2 (olor emmascarada), vam dissimular la olor humana amb olors familiars als depredadors potencials en l’àrea d’estudi calçant botes de goma que van ser ruixades amb “té de fems de vaca” (fem fresc submergit en aigua, en una barreja de 1:3 durant almenys 12 hores) al principi de cada línia. El tipus de tractament va ser assignat de manera aleatòria a les 50 línies (25 línies per transsecte); els mateixos nius en una línia van rebre el mateix tractament. Degut a què volíem determinar específicament l’efecte en els rastres d’olor, vam posar-nos guants de vinil (pràctica normal de camp) a l’hora de manipular els ous en els dos tractaments, per minimitzar l’olor humana sobre els ous.

Els nius consistiren en un raspallat del terra que contenia dos ous frescos (longitud i amplada mitjana, 3.3 x 2.6 cm, n = 20) i una closca (2.2 x 1.5 cm, n = 20) de guatlla japonesa (Coturnix japonica). El forat a terra es va fer emprant l’extrem d’un abaixallengües de fusta. Mentre portàvem els guants de plàstic vam construir closques d’ou amb un material de modelatge tou (marca Sculpey III) de la mida aproximada dels ous de l’emberízid Calamospiza melanocorys. Les closques ajudaren en la identificació del depredador i ens permeteren mesurar la depredació per depredadors massa petits per manipular ous de guatlla (p.e., rosegadors petits; Major i Kendal 1996).

Els nius es posaren el 9 de juliol de 1997 i es van revisar tres dies més tard, un temps durant el qual esperàrem una supervivència del 50% dels nius basant-nos en resultats de proves anteriors que empraven nius artificials construïts de mateixa manera. Encara que diversos estudis empraren intervals més llargs, esperàrem que la nostra capacitat per detectar diferències seria reduïda si la prop de la totalitat de nius era depredada. Els nius es classificaren com a intactes o afectats basant-se en les senyals de pertorbació tan a la closca com a l’ou de guatlla. Els nius es consideraren afectats si els ous  de guatlla havien desaparegut, s’havien trencat o mogut, o si les closques havien desaparegut, s’havien trencat o mogut, o tenien marques de dents. Vam recollir la closca restant per a l’examen i identificació de qualsevol marca diagnòstica. Vam classificar les marques a les closques com de rosegador, no-rosegador, insecte o desconeguda comparant-les amb marques de dents conegudes fetes a partir de cranis de la col·lecció zoològica de la Universitat de l’Estat de Colorado, Fort Collins, Colorado. En absència d’altres marques d’afectació, els nius que contenien closques d’ou amb només marques d’insectes van considerar-se intactes.

Les dades d’aquest experiment són recomptes i poden ser organitzats en una taula de contingència i x j (taula 1) [no representada en aquesta traducció], on i indica el resultat de la depredació i j indica el tractament (p.ex.: olor humana o emmascarada). Mentre que la probabilitat de la cel·la per a aquestes taules és normalment modelada i estimada emprant models linears logarítmics [loglinear] estàndards (p.ex.: Agresti 1990), la parametrització del model multinomial subjacent pot portar a models linears logarítmics que son difícils de construir o interpretar. En aquest estudi vam parametritzar el model multinomial subjacent per abordar les següents qüestions específiques: (1) Difereixen les probabilitats de depredació per als nius sobre una línia degut a les diferències en la seva proximitat al transsecte? (2) Difereixen les probabilitats de depredació per als nius degut a diferències en els tractaments d’olor humana i emmascarada?, i (3) hi ha evidència que els depredadors seguiren el rastre del investigadors entre nius en una línia? Així, malgrat fer servir un apropament d’anàlisi linear logarítmica, vam derivar l’estimació de paràmetres i vam construir mètodes tests d’hipòtesi de màxima versemblança clàssics (p.e.: Larsen i Marx 1986:261). El procediment general va ser (1) construir la funció de versemblança apropiada per a les dades, (2) derivar estimadors estadístics i computar estimacions per a paràmetres sota el model, (3) avaluar la funció de versemblança l’estimació del paràmetre de màxima versemblança per a obtenir la desviació (aquí ometem el terme per al model saturat i definim la desviació com a -2 x (log-versemblança), i després (4) testem la hipòtesi específica emprant tests de raó de versemblança per als models allotjats (Agresti 1990:211). Els models utilitzats en aquest estudi es presenten a l’apèndix [no inclòs en aquesta traducció]. El programari estadístic SAS (versió 6.12, de SAS Institute Inc. 1990) va ser l’emprat per a totes les operacions. Els valors mostrats són medianes (±error estàndard).

RESULTATS

Durant la prova, 49 de 100 nius van ser afectats, 24 dels del tractament d’olor humana i 25 del tractament d’olor emmascarada. L’afectació en els ous de guatlla fou aparent en 45 de 49 nius (92%). Els ous desaparegueren de 12 nius, trencats en 7 nius addicionals, i desplaçats en 26 nius més. A quatre nius, els ous de guatlla no van ser afectats, però les closques dels ous van ser desplaçades o tenien marques de dents. Les closques van restar intactes en només dos nius con els ous de guatlla van ser afectats (trencats). Les impressions de les dents de rosegadors van ser identificades en 22 closques i impressions de no-rosegadors en una. Les closques desaparegueren en 20 nius. Els ous i closques de guatlla que van ser desplaçats ho van ser en una mitjana de 31.3 cm (± 9.10, mediana 1 cm, rang 0.5-330 cm, n = 41) i 43.2 cm (± 15.07, mediana 20 cm, rang 0.5-250 cm, n = 20) de la seva posició original, respectivament.

La depredació resultant per als dos tractaments està resumida a la Taula 1 [no representada en aquesta traducció]. En general, van ser evidents poques diferències entre els tractaments. A la Taula 2 [no representada en aquesta traducció] es representen els tres models construïts sota A.1 [funció de màxima versemblança, explicada a l’apèndix, no representada en aquesta traducció] al costat de la seva desviació. El test de raó de versemblança entre el model 2 i el model 1, que analitza les diferències a les taxes de depredació entre el niu A i el niu B provocada per la seva proximitat al transsecte, té un P-valor de 0.505 ( = 1.37, gl = 2). D’aquesta forma, sembla no haver-hi afectació com a resultat de la proximitat al transsecte. El test de raó de versemblança entre el model 3 i el model 2, que analitza les diferències a les taxes de depredació provocada per diferències en els tractaments de olor humana i olor emmascarada, té un P-valor de 0.841 ( = 0.04, gl = 1). Així, vam concloure que hi havia afectació pels tractaments.

Per al model de dos paràmetres a A.2 (p.ex., p, p’) que permet probabilitats de depredació condicionada i no condicionada per a nius sobre una línia a diferenciar, vam obtenir una desviació de 97.094. Quan imposem la restricció p = p’ (donant nosaltres un model d’un paràmetre que és equivalent al model 3 a la taula 2), obtenim la desviació 98.387. El test de raó de versemblança per a aquests models, que avaluen si el depredadors van estar seguint el rastre de l’investigador entre nius sobre un línia, tenia un p-valor de 0.256 (χ2 = 1.29, gl = 1). Conseqüentment, concloem que els depredadors no van seguir el rastre de l’investigador entre nius sobre una línia.

El model d’un paràmetre de A.1 i A.2 és matemàticament equivalent i, basat en el test de raó de màxima versemblança, son els models apropiats per fer servir en l’estimació de paràmetres. Així, la probabilitat de tres dies de depredació estimada per als nius en aquests estudi va ser de 0.49 (±0.050), la qual en dóna una probabilitat de supervivència diària estimada de 0.80 (±0.026).

DISCUSSIÓ

No vam trobar evidència que el rastre d’olor humana als nius alterés les taxes de depredació en els nius artificials a la prada on els principals depredadors són mamífers petits, ni tampoc evidència que fos més probable que els depredadors depredessin nius de la mateixa pista. L’associació apressa de la olor humana amb menjar és poc probable perquè la presència humana es rara a la major part de l’àrea d’estudi. Més aviat la olor seria novetat per als petits mamífers de la regió. No vam trobar evidència que la nova olor fóra un atraient per als depuradors de la nostra regió.

Si la olor humana ha estat un atraient o repel·lent per als depredadors ha estat tema d’especulació (Creighton 1971, Mayfield 1975, Wilson 1976, Gotmark 1992) que ha estat directament testat en només tres estudis. Keith (1961) no va trobar efecte de la olor humana en la supervivència de nius artificials d’ànecs en zones humides amb predomini de depredadors mamífers. MacIvor i col·laboradors (1990) trobàrem que la guilla (Vulpes vulpes) evitava la olor humana associada amb nius experimentals de caràdrids al llarg de la platja. En contrast, Whelan i col·laboradors (1994) citaren ossos rentadors en un sistema arbrat depredant sobre nius amb olor humana i olor nova més freqüentment que a nius sense olor o olor familiar. En un altre estudi que avaluava la influència de les olors noves i familiars, Clark i Wobeser (1997) determinaren que la olor nova (suc de llimona i rel de gingebre) no afectava la supervivència de nius artificials dels ocells aquàtics. Col·lectivament, aquests estudis representen una àmplia variabilitat en la composició de la comunitat de depredadors, el comportament del depredador, l’exposició a la olor humana, l’estructura de la vegetació i l’emplaçament dels nius.

L’evidència sobre altres aspectes del biaix de l’investigador sobre les taxes de depredació és també ambigu. La freqüència de les visites dels nius no va tenir efecte en la taxa de depredació en diversos estudis en nius artificials (Bowen et al. 1976, Gottfried i Thompson 1978, Erikstad et al. 1982, MacIvor et al. 1990, Gotmark 1992, Mankin i Warner 1992), però la va tenir en dos estudis (Major 1990, Esler i Grand 1993), presumiblement degut a l’aplanament de la vegetació. En el nostre estudi, no vam avaluar l’efecte de la freqüència de visita ni l’aplanament de la vegetació. A la prada d’herba baixa, l’aplanament de la vegetació en una visita als nius artificials durant la seva construcció va ser mínima.

Una crítica als nius artificials és que aquests sovint contenen només ous de guatlla i que els depredadors petits que no son capaços de manipular-los poden estar menystinguts. (Major i Kendal 1996). Vam compensar aquest problema considerant niu afectat quan els ous eren tan moguts com remoguts o trencats, i emprant les closques petites amés dels ous de guatlla. Trobàrem, malgrat tot, que només dos nius podrien haver estat malament classificat com a no afectat si només empràvem els ous de guatlla.

Concloem que el procediment que vam emprar mentre visitàvem els nius difícilment contribuïa a reduir l’èxit reproductor dels passeriformes de la prada, on l’aplanament de la vegetació és mínim, predominen el depredadors mamífers i els ocells depredadors són rars. La nostra conclusió és congruent amb Gotmark (1992), qui ressenya que els passeriformes són menys sensibles que altres grups d’ocells a la pertorbació de l’investigador, tenint la olor un efecte menor que l’aplanament de la vegetació, i augments en la depredació en resposta a les pistes humanes més comunes per a ocells que per a depredadors mamífers o rèptils. Recomanem als investigadors que continuïn avaluant si la olor humana altera la taxa de depredació en sistemes de la reproducció d’ocells i a no fer inferències inapropiades entre sistemes. Els estudis de la olor humana que identifiquen i descriuen les comunitats de depredadors, l’estructura de l’hàbitat i la influència humana contribuiran de forma definitiva en un millor enteniment del biaix de l’observador en la recerca.

Nota del traductor

Aquesta traducció no inclou les taules, bibliografia ni apèndix que conté l’article original. Aquest és pot consultar a la pàgina del Centre de Recerca Fort Collins del U.S. Geological Survey [Consultat el 6 d’octubre de 2016]

SKAGEN, Susan K.; STANLEY, Thomas R.; DILLON, M. Beth. Do mammalian nest predators follow human scent trails in the shortgrass prairie?. The Wilson Bulletin, 1999, 415-420.

Advertisements
Esta entrada foi publicada en Sen clasificar. Ligazón permanente.

Deixar unha resposta

introduce os teu datos ou preme nunha das iconas:

Logotipo de WordPress.com

Estás a comentar desde a túa conta de WordPress.com. Sair / Cambiar )

Twitter picture

Estás a comentar desde a túa conta de Twitter. Sair / Cambiar )

Facebook photo

Estás a comentar desde a túa conta de Facebook. Sair / Cambiar )

Google+ photo

Estás a comentar desde a túa conta de Google+. Sair / Cambiar )

Conectando a %s