Més enllà, a la profunditat del bosc, no tenen nom [Mark W. Moffet]

Traducció de Daniel González Martín de la ressenya de Mark W. Moffet del llibre de Richard Conniff (The Species Seekers: Heroes, Fools, and the Mad Pursuit of Life on Earth9) publicada a BioScience 61(10):827-828. 2011, doi: http://dx.doi.org/10.1525/bio.2011.61.10.13, en accés obert.

Més enllà, a la profunditat del bosc, no tenen nom.

—Lewis Carroll. 1871. A través de l’espill: i tot allò que Alícia hi va trobar

“Una rosa no deixaria de fer olor, tampoc d’escampar el seu aroma, encara que es digués d’una altra manera”. Prou cert, però hauria somiat Shakespeare que hi hauria un dia un centenar de noms de roses, cadascun referint-se a una espècie amb un perfum propi? Un segle després de Shakespeare, el suec Carl von Linné començà aquesta empresa d’anomenar, i de com marcadament dolç seria provar d’anomenar una espècie. Conforme passa el temps, les normes linneanes de nomenclatura ha estat modificades, però l’extraordinari plaer de batejar un organisme nou per a la ciència roman intacte. Potser això explica perquè l’aparentment esotèric debat sobre sistemàtica ha estat sovint tan acalorat: l’elecció entre sistemàtica fenètica, cladística o filogenètica afecta com un científic pot descriure, anomenar i preservar taxons preuats.

Species Seekers: Heroes, Fools, and the Mad Pursuit of Life on Earth cobreix la història natural des dels dies de Linné fins el principi del segle XX. Encara que el llibre està adreçat a “no especialistes”, el seu contingut és consistentment elegant i suggeridor per agradar als biòlegs professionals. Jo vaig gaudir, per exemple, les descripcions de com, després de la implantació de molts museus públics, noves espècies van ser comprades a preus elevats per comerciants i van ser mostrades com a divertiment públic en tasques, cafeteries i col·leccions privades. Vaig quedar fascinat també pel relat de les primeres temptatives en tècniques de preservació. Certament, l’estudi d’espècies exòtiques no va ser en un inici per als puristes: de vegades, col·leccions senceres es podrien completament abans que un expert tingués l’oportunitat d’estudiar-les.

Encara que em va disgustar no trobar cap referència al botànic Richard Spruce (ni tan sols el gran Alexander Von Humboldt és mencionat encara que només breument) el llibre fa justícia a dotzenes de naturalistes poc valorats. Una d’elles, Mary Kingsley, és un dels meus favorits. Conniff descriu la Mary ensopegant per la selva de l’oest d’Àfrica, confosa pel ritual de la natura al seu voltant, fins que un caçador tribal reconegué que havia tingut un “moment de revelació, remarcant, ‘ah, veus’”. Jo, com altres biòlegs de camp, em veig reflectit a la seva experiència: en l’atordiment sufocant d’uns exercicis en una llarga cerca, vaig caure al terra només per trobar una de les espècies que havia estat cercant clarament: una aranya o una formiga. Per als més afortunats i talentosos cercadors d’espècies, moments com aquests han tingut grans revelacions. Anys d’immersió a la natura, aïllats de distraccions ordinàries, donaren oportunitats especials per a les seves ments per moure’s per canals frescos. Això va permetre, per exemple, que Alfred R. Wallace formulés durant els seus llargs viatges per Àsia el concepte de la selecció natural, independentment del descobriment de la idea per part de Darwin.

Els cercadors d’espècies han estat sempre molt més que simples col·leccionistes de novetats. Ens han donat moltes de les idees centrals de la biologia. Més enllà del cas obvi de Darwin, Conniff considera la forma en que aquests col·leccionistes han canviat com veiem el món. Col·locant als humans en un sistema simple amb la resta d’organismes, Linné, com Galileu abans que ell, aplanà el camí per veure la nostra espècie com menys central a l’univers, i l’agrupació taxonòmica acabà per barrejar-la fàcilment amb els arbres evolutius de Darwin. Com descriu Conniff, Linné preparà a naturalistes posteriors a prendre un punt de vista evolutiu sense que s’adonessin.

Malgrat tot, algunes de les noves idees no van donar resultat. El 1749, el francès Georges-Louis Buffon proposà que el clima poc hospitalari del nou món faria les espècies americanes “petites i menys capaces”, humans inclosos. Thomas Jefferson, que va ser president de l’American Philosophical Society i compromès amb la història natural, durant el seu període com a vicepresident i president dels Estats Units estava decidit a provar que Buffon estava equivocat. Jefferson pensà en una bèstia a la que anomenava “mamut”, (ara coneguda com a mastodont), coneguda a partir d’una dent fòssil, major que cap animal europeu. A Jefferson li va semblar raonable cercar un mamut amb vida a l’oest americà, basant-se en mites indis i especialment perquè l’extinció de les espècies era en aquell temps una idea estranya a la ciència. (Cosa que canviaria al final de la seva vida).

A finals del segle XIX, els científics estaven descrivint noves espècies de paràsits i elucidant els seus cicles vitals. Conniff descriu aquesta feina d’una immensa vàlua pràctica com a part de la tradició dels cercadors d’espècies. Una història de com Patrick Manson i Ronald Ross entengueren la causa de la malària ens condueix a una lectura dramàtica. El llibre acaba oferint-nos ràpidament una visió dels cercadors d’espècies avui.

El llibre aborda els moments àlgids i els dolents del que era ser un dels primers cercador d’espècies. Conniff s’adona com “es dispersaven al llarg del món per participar en una aventura fabulosa”, però també deixa clar que “aventura era sovint només una paraula maca per a una tasca dura i prolongada seguida de una mort dolorosa.” L’autor sap del què parla. Conniff ha dedicat mesos a la sistemàtica de criatures com les formigues de foc i les sangoneres com a contribuïdor d’articles a les revistes National Geographic i Smithsonian, però aquest llibre omet aquestes experiències de primera mà excepte la participació de Conniff en una expedició a l’Equador amb dos naturalistes anònims, qui, diu, van morir més tard “quan el seu avió de reconeixement s’estavellà en un bosc humit”. Qualsevol biòleg de camp reconeixerà aquesta breu descripció de l’incomparable botànic Alwyn Gentry i l’ornitòleg Ted Parker III.

Una vegada vaig passar una setmana amb Conniff, qui insistia cada nit de núvols de mosquits a la recerca de taràntules Avicularia . Sis anys després, jo era l’entomòleg d’una expedició a Myanmar amb el meu amic Joe Slowinski, expert en cobres, quan Joe va ser mossegat per una krait (una serp amb “una mossegada tan perillosa com la d’una cobra”, com Rudyard Kipling va descriure a la història “Rikki-Tikki-Tavi”, de El llibre de la Selva. Joe morí al dia següent, i Conniff l’inclou (amb Gentry i Parker) en aquesta necrologia, una llista de persones que moriren metre cercaven noves espècies. Joe collí moltes noves espècies de rèptils i amfibis durant la seva vida, però de la que més orgullós estava era de la cobra escopidora birmana, que va descobrir i anomenar Naja mandalayensis. La fascinació de donar nom a una espècie roman de per vida (o de tenir una batejada després de tu, com va succeir després de la mort d’en Joe amb Bungarus slowinskii, una krait de Vietnam).

Slowinski, com Gentry i Parkier i els taxònoms anteriors a ells, treballaren amb fervor religiós malgrat els riscos. Els primers naturalistes tenien raó en creure que la seva lluita tindria un final, convençuts que el nombre d’espècies seria limitat. Després de tot, quantes espècies cabrien a l’arca de Noé? Descriure espècies estava considerat, com Conniff diu, “una de les més importants i perdurables fites de l’era colonial”. I certament, a mitjans del segle XIX, el biòleg anglès Richard Owen afirmà que “res quedarà per als naturalistes, a excepció de la tasca de classificació i ordenació”.

Avui, moltes estimacions situen el nombre d’espècies sobre la terra en 10 milions o més, de les que s’han identificat uns 2 milions. Accelerant la pèrdua dels hàbitats, les espècies estan desapareixent davant dels nostres ulls (irònicament, en molts casos, fins i tot abans que els biòlegs provin de veure-les, molt menys d’anomenar-les). Moltes coses han canviat des de la cerca de Jefferson del mamut. El concepte d’extinció ha passat a ser part del coneixement públic i una realitat del dia a dia. Conniff s’ha centrat en l’origen de la recol·lecció d’espècies, i per això el seu relat acaba a principis del segle XX. Però com diu al final de “Els cercadors d’espècies”, la nostra pèrdua d’innocència sobre l’extinció fa la missió obsessiva de segles de durada del biòleg de camp, posada en marxa primer per Linné, més urgent que mai.

The Species Seekers: Heroes, Fools, and the Mad Pursuit of Life on Earth. Richard Conniff. W. W. Nortons, 2011. 480 pp., illus. $17.95 (ISBN 9780393341324 paper).

Sobre l’autor

Mark W. Moffett és investigador associat al Museu Nacional d’Història Natural i fotògraf contractat per la revista National Geographic. El Dr. Moffett ha estat guanyador del premi Nat Outdoor Book a la categoria de natura i medi ambient i del premi PSA per Aventures sobre formigues.

 

Advertisements
Estas entrada foi publicada en General coas etiquetas , , , , , , , , , , , , , , , , . Ligazón permanente.

Deixar unha resposta

introduce os teu datos ou preme nunha das iconas:

Logotipo de WordPress.com

Estás a comentar desde a túa conta de WordPress.com. Sair / Cambiar )

Twitter picture

Estás a comentar desde a túa conta de Twitter. Sair / Cambiar )

Facebook photo

Estás a comentar desde a túa conta de Facebook. Sair / Cambiar )

Google+ photo

Estás a comentar desde a túa conta de Google+. Sair / Cambiar )

Conectando a %s