SOS. Literatura no ensino / Colectivo Pere Quart

Tradución e adaptación por Daniel González do texto do Colectivo Pere Quart

“A cultura faranos libres!”
(Unha pintada nun muro de Sabadell)

Dende a nosa responsabilidade profesional e cidadán, parécenos del todo imprescindíbel e urxente que a poboación, as institucións e toda a sociedade civil sexa consciente que un dos ámbitos que axudaron a apuntalar e soster con máis forza o noso país é a cultura escrita, a literatura, toda a bagaxe artística, ideolóxica e humanística que é patrimonio de tódolos galegos.(1)

A literatura estivo afastada, nos derradeiros anos, menosprezada e abafada. Sen dúbida, tanto o peso das leis do mercado sobre unha sociedade que historicamente desenvolveu uns hábitos de lectura precarios, coma a perda de valor simbólico da literatura e a cultura en xeral, axudaron a provocar esta situación.

No campo do ensino, observamos alarmados unha tendencia a residualización da literatura. Agora mesmo, quérense reducir as horas de lingua e literatura do bacharelato, precisamente cando se trata de consolidar a formación do alumnado para acceder aos estudos superiores. E, ademais, desvirtúase e embróllase a posibilidade de centrar un curso deste nivel nos contidos literarios, tal como contempla o currículo, co obxectivo inconfesábel de primar o traballo lingüístico para superar a proba de selectividade.

Ante a acción depredadora dos gobernos españois, a súa ignorancia e soberbiosa, esperábamos dos nosos gobernantes unha actitude máis comprometida coa defensa do coñecemento da nosa literatura. E, á vez, non queremos deixar de alertar o descrédito e banalización en que pode caer o saber literario se adoitamos discursos pedagóxicos que predican que o profesorado non tería que transmitir coñecementos. As veces, incluso, as decisións salvaxes impostas por Madrid serviron de escusa para arrecunchar máis e máis uns coñecementos que, xaora, poden facer que os cidadáns pensen, razoen, adquiran sentido crítico e aspiren a deixar de ser simples súbditos.

Porque é de cínicos chorar, doerse e encherse a boca dicindo que é en defensa da lingua propia, mentres se reduce á case ren a súa literatura, que é a forma de cultura viva que fai posíbel a vitalidade dunha lingua.

Un país verdadeiramente novo e libre non pode admitir estas actitudes cínicas que se escudan detrás dun suposto utilitarismo que é a disfrace actual da barbarie do neoliberalismo.

É por isto que, proclamando o desexo de construír una Galiza mellor, queremos reclamar:

1.       Un país que recupere a dignidade revalorizando a nosa literatura: facendo que o ensino e o coñecemento das obras literarias estean á dispor de toda a poboación escolar de xeito preeminente e non coma auxiliar do aprendizaxe da lingua.

2.       Un país que valore e faga respectar o seu patrimonio literario, porque en este latexa a identidade ancestral, actual e diversa do noso pobo. Porque é absurdo e estúpido demandar que respecten e valoren dende fora o que nos non valoramos nin respectamos.

3.       Un país que saiba que a literatura axúdanos a lembrar quen somos e a dialogar coo pasado e máis o futuro.

4.       Aspiramos a un país que saiba que, ademais de pintores, músicos e arquitectos universais, temos autores de primeira orde na nosa lingua dende moitos séculos atrás. Un país onde a xente saiba quen son Pedrayo, de Castro, Pondal, Castelao, Blanco Amor, Fole, Cunqueiro, Méndez Ferrín, Fernández Paz, Rivas, Castaño, Caneiro, Villar e tantos outros, do mesmo xeito que se coñecen os nomes de César Portela, Milladoiro e Lodeiro.(2)

5.       Aspiramos a un país de xente que aprenda a escrita, pensar e ser dun xeito máis pleno e enriquecedor da man da testemuña sabia, sensíbel e fermosa das obras literarias de aqueles que nos precederon.

Por isto, porque queremos poder compartir o novo país que entre todos temos que facer posíbel:

Emprazamos ao profesorado de diversos niveis do ensino a exercer con coraxe a súa función cultural, a tomar consciencia da súa responsabilidade na construción dunha sociedade que necesita os coñecementos sólidos e o sentido crítico que as autoridades do ramo non fomenten.

Esiximos que a literatura recupere o seu lugar nos estudos obrigatorios e no bacharelato, así como no universidade. Moi especialmente, esiximos que recobre a dedicación lectiva necesaria no bacharelato, tal como prometeron facer diversos conselleiros ao longo dos anos, e que tomen medidas efectivas para que a presenza da literatura nos planos de estudos deixe de ser un recuncho testemuñal.

Responsabilizamos ás autoridades e máis aos dirixentes das estruturas culturais e educativas do perigo de destrución do país, que comeza pola banalización e acantoamento da súa cultura literaria (neste caso estreitamente vencellada á lingua), que coa súa inacción serian cómplices do esquezo e dunha decadencia cultural irreparábel.

E alentamos a tódolos estamentos socias, grupos, asociacións e cidadáns que reclamen aos responsables políticos e ás institucións un compromiso activo de revalorización da literatura. Porque somos conscientes que os coñecementos humanísticos que proporciona son uno dos fundamentos sen os cales non seria posíbel un país que queremos máis culto, máis libre i e máis humano.

Colectivo Pere Quart

(1) Catalans, na versión orixinal

(2) Autores e autoras catalás na versión orixinal. Lista adaptada aos seus equivalentes galegos a criterio do tradutor

Advertisements
Publicado en Sen clasificar | Etiquetado , | Deixar un comentario

Ás / por Luís Alonso

Tradución de Daniel González do texto “Alas: adquisición del vuelo en el mundo animal”, reseña de Luís Alonso do título “On the wing: ptersaurs, birds, bats and the evolution of animal flight” de David E. Alexander.

As ás teñen interese ecolóxico. O éxito da chincha parda (Nilaparvata lugens), praga das arroceiras, depende da súa capacidade para desenvolverse en dúas formas diferentes en resposta a craves ambientais. A chince de ás longas fuxe de entornas hostís na procura de alimentación, a de ás curtas, perdida a súa capacidade de voar, refúxiase nunha elevada taxa de reprodución. Que desenvolvan un tipo ou outro de ás depende de dous receptores de insulina.

As ás, e en particular o seu mimetismo, presentáronse tamén coma a proba máis fermosa da teoría da selección natural. Deste xeito o dixo o descubridor do fenómeno, Walter Bates, e coma tal foi recibida polo propio Charles Darwin e os seus primeiros seguidores.

Dos aeroplanos ás aves, o voo espertou a admiración do ser humano, interese que experimentou un especial renacemento no curso dos últimos dez anos. Alexander abondou na súa evolución en cada un dos catro grupos animais –os catro grandes- que adquiriron devandita capacidade: insectos, pterosauros, aves e morcegos. Trátase da primeira obra que amosa unha visión de conxunto, cun estilo plano e riguroso, resalta o nexo entre un tisanóptero diminuto e un poderoso albatros, afonda no rexistro fósil e criba a teoría da orixe das ás. A propósito destas, pregúntase se as aves voaron dende a copa dunha árbore ao chan ou se brincaron en rápida carreira. Aborda as anomalías do mundo dos seres voadores, dende o aleteo frenético do colibrí até o planeo dos esquíos. Para a exposición científica apoiase en modelos biomecánicos recentes conxugados con enfoques anatómicos, ecolóxicos e filoxenéticos tradicionais. Coñecer de qué xeito afecta o tamaño á fisioloxía e aerodinámica dos voadores modernos permítenos comprender o voo de animais antigos.

A capacidade de voo acadouse, de xeito independente, en catro ocasións, as correspondentes a cada un dos catro grandes grupos. Con esta fin, a selección natural tivo que actuar sobre algunha estrutura que tiña polo menos propiedades lixeiramente alíxera, quizais unha superficie máis extensa que se prolongara a ambas bandas do corpo. As aves empregaron brazos e plumas modificadas; os morcegos, os osos de mans e dedos; as ás dos pterosauros estaban asentadas sobre dedos enormes con membranas ríxidas; as ás dos insectos, pola contra, non son extremidades modificadas.

Abundan os insectos fósiles. Hai 300 milleiros de anos había insectos bastante maiores que os actuais; atopáronse efémeras fósiles que despregaban unha envergadura de á de 45 centímetros. O maior insecto coñecido era un odonáptero cunha envergadura alíxera de 66-70 centímetros. Non obstante, os insectos alados fósiles irrompen con tal rudeza que non axudan a comprender a orixe do voo. Os neópteros conseguiron unha bisagra alíxera que lles aturou dobrar as ás. Certos grupos perderon máis tarde a capacidade de voar e algúns reduciron os dous pares orixinais de ás a un. A dúas redúcense as teorías prevalentes sobre a súa orixe anatómica: derivan das branquias larvais ou proceden de lóbulos paranotais, placas planas que se extenden dende a parte anterior do tórax. Os precursores directos dos insectos voadores serían organismos semellantes a xibiellas, dun centímetro de lonxitude ou maiores. Alimentaríanse da parte superior dos tallos das plantas e brincarían ao chan para fuxir dos depredadores ou acelerar a súa fuxida. Posuirían probabelmente unha boa vista e capacidade para se orientar durante o chimpo ou a caída [Víase “El vuelo de los insectos”, por Michael Dickinson; Investigación y Ciencia, agosto de 2001, e «Los insectos: un éxito de la evolución», por André Nel; Investigación y Ciencia, febreiro de 2003].

Polo que fai á orixe do voo das aves, o debate polarízase entre quen sostén a teoría arbórea, o planeo dende a copa, e os partidarios da teoría corredora, de ascensión trala carreira. Non semella un paso doado, de acordo cos principios da biomecánica, remontar o voo batendo as ás para superar unha pendente. Una evolución a partir do planeo dos dinosauros manirraptores sería unha hipótese menos complexa. O arquetipo fósil da protoave voadora sería Archaeopteryx. En cumprirse o sesquicentenario do descubrimento na Baviera de ese fósil con plumas, o equipo dirixido por Xing Shu desenterrou o terópodo Xiaotingia zhengi, que obrigou a se reformular a orixe das aves, que serían dinosauros con adaptacións fisiolóxicas para o voo. Se os primeiros pterosauros camiñaron a catro patas e non foron corredores con bípedes, non sería verosímil unha orixe do voo dende o chan. O precursor arbóreo entraña conexións coa percepción, modificacións do sistema nervioso e diversidade estrutural [víase «El origen de las aves y su vuelo», por Kevin Padian e Luis M. Chiappe; Investigación y Ciencia, abril de 1998, e «El origen de las aves modernas», por Gareth Dyke; Investigación y Ciencia; septembro de 2010].

Menos dúbida cabe de que os morcegos evolucionaron a partir de antepasados arbóreos planadores. A xenética resolveu a polémica en torno a unha posíbel adquisición do voo polos morcegos diferente da suxerida polos megamorcegos: houbo unha sola orixe. Presúmese que o voo e a ecolocalización, unidos pola nocturnidade e por un vencello físico literal entre aleteo e a produción da chamada (que precisa unha notábel forza muscular), evolucionarían á par [véase «Origen y evolución de los murciélagos», por Nancy B. Simmons; Investigación y Ciencia, marzo de 2009]. Algunhas aves e insectos perderon a súa capacidade de voo, mais non ocorrera deste xeito cos morcegos ou os pterosauros. Nestes dous últimos grupos, debido ao emprego das súas extremidades no voo. As aves perderon a súa capacidade de voo nas illas; os insectos, en se converter en ectoparasitos ou en contornas insólitas.

Outros animais levaron o planeo moi lonxe. Pensemos nos esquíos e os peixes voadores. Outros excelentes planadores son as ras voadoras, de dedas longas e unidas por unha membrana interdixital que lles permite pairar entre pólas. Existen tamén lagartos dragón con pregues móbiles que se estenden a xeito de ás para planar dunha árbore a outra. Se cadra os animais máis abraiantes de todos sexan as serpentes planadoras, que brincan dende a póla onde estean, aplanan o seu corpo e voan pairando, en forma de ese, de árbore en árbore ou cara o chan, cun ángulo de 30 graos.

Todo indica que, coa excepción do pterosauro, a capacidade de voar puidera resultar crave para o predominio de insectos, aves e morcegos no reino animal. Hai máis especies de insectos que o resto de animais considerados en conxunto, e un 98 por cento de elles teñen ás. Dos catro grupos, os tres que seguen a medrar constitúen exemplos de particular éxito. Aí radica o interese dos estudo do voo.

ALEXANDER, David E. On the wing: ptersaurs, birds, bats and the evolution of animal fligh. Oxford: Oxford University Press, 2015. 224 p. 24×16 cm. ISBN 9780199996773

ALONSO, Luís. Alas: adquisición del vuelo en el mundo animal. En: Investigación y ciencia. Agosto de 2016, p. 92-93.

 

Publicado en Sen clasificar | Etiquetado , , , | 1 comentario

Contra o Nobel a Bob Dylan / por Sebastià Bennasar

Gústame moito Bob Dylan coma músico. Creo que algunhas das súas cancións forman parte da miña banda sonora, coma por exemplo Hurricane Carter. En pouco máis de seis minutos explica -dende o seu punto de vista- todo o tema deste boxeador acusado de asasinato nun dos cumios da historia musical. Malia todo, eu son abondo máis de Bruce Springsteen. Indubidabelmente un e outro saben escribir e saben facer boa música e máis é posíbel que remate por me comprar nalgún intre as memorias do Boss e gozar da súa lectura.

Máis estou radicalmente en contra da concesión do premio Nobel a Bob Dylan. Por múltiples motivos. Hai centenares se non milleiros de poetas mellores que el. Sen ir lonxe, no noso lar mesmo. Iso sí, se cadra cantando os nosos poetas e poetisas non son moi bos. Se xa non me pareceu nada ben que lle deran o premio de honor das letras cataláns a Raimon -outro cantante interesante- non vexo porqué agora temos que estar ledos que Dylan levara o galardón literario máis importante do ano. Postos a facer, que llo dean a Sabina, que antes de ceder cancións de campaña a cidadáns tiña feito algún que outro himno notábel.

O dano que lle fixo o comité Nobel á literatura é terríbel. Porque a imaxe que se proxecta é que nin sequera as persoas que en teoría máis leen do mundo, leen. Agora dedícanse a escoitar cancións e máis a valoralas. E onde està o mérito da lectura, o privilexio de achegamento ao mundo e a moitos lectores aquel autor ou autora que durante un ano se colocará nos andeis de todo o mundo e que conseguirá moitos máis lectores dos que tiña? Onde está o prestixio, a valorización da literatura e por extensión da lectura?

Paréceme que a decisión de dar o premio Nobel a Dylan -malia a corrección política especialmente nestes tempos en que Trump e o pantasma da extrema dereita percorren o mundo- estivo moi desacertada. Non fai ningún ben á literatura en xeral nin aos valores que representa porque o se proxecta de cara a fóra é que en lugar dun traballo constante cara a palabra, primouse o espectáculo, a fama, o xeito doado de comunicar. A literatura vai moito máis aló dos tres minutos de gloria dunha canción. Por moito que sexa de Bob Dylan.

Sebastià Bennasar

Tradución de Daniel González do artigo de Sebastià Bennasar aparecido o 13 de outubro de 2016 na Revista de cultura Bearn

Publicado en Sen clasificar | Deixar un comentario

Segueixen els mamífers depredadors de nius els rastres d’olor humana a la prada? / Skagen, Stanley i Dillon [1999]

Traducció parcial de Daniel Gonzalez de l’article: SKAGEN, Susan K.; STANLEY, Thomas R.; DILLON, M. Beth. Do mammalian nest predators follow human scent trails in the shortgrass prairie?. The Wilson Bulletin, 1999, 415-420.

La depredació ha exercit una forta influència en l’evolució de la selecció de l’hàbitat i en el camí de la vida de moltes espècies d’ocells (Martin 1993b). La recerca en un ventall ample de temes ecològics requereix estimar la fecunditat aviar. Degut a que la depredació sobre nius és la major causa del fracàs dels nius en els passeriformes (Ricklefs 1969; Mayfiel 1975, Major 1990, Gotmark 1992), els investigadors han expressat sovint que el monitoratge podria incrementar la taxa de depredació artificialment.

Els depredadors podrien ser atrets cap els nius a través de pistes visuals, com la presència dels investigadors, aplanant la vegetació, incrementant l’activitat dels adults i amb pistes olfactòries. Els depredadors mamífers segueixen rastres en la vegetació i responen a la olor humana al llarg dels camins o en els nius (Creighton 1971, Wilson 1976, Nol and Brooks 1982, Gotmark 1992, Whelan et al. 1994). En un treball de revisió sobre el biaix de l’investigador, Gotmark (1992) va concloure que hi havia poca o cap evidència que la pertorbació del científic augmentés la taxa de depredació del mamífer. De tres estudis focalitzats en com la olor humana augmenta les taxes de depredació (Keith 1961, MacIvor et al. 1990, Whelan et al. 1994), un (Whelan et al. 1994) recolzaren la hipòtesi. Encara que l’evidència és escassa, l’ús de botes de goma i guants és molt recomanable per alleugerir el potencial problema de la olor humana portant cap els nius dels ocells (Nol and Brooks 1982, Yahner et al. 1993, Major and Kendal 1996).

Els nius artificials han estat amplament emprats en els estudis de depredació (p.e., Gottfried and Thompson 1978, Yahner and Wright 1985, Yahner et al. 1993). Malgrat problemes amb la interpretació de resultats (Major and Kendal 1996), encara son una eina útil per testar teories de depredació. Vam portar a terme un experiment fent servir nius artificials al terra en una prada on els depredadors primaris de nius son mamífers i la presència humana rara. Els nostre objectiu era testar si la olor humana incrementava les taxes de depredació en ocells que fan el niu al terra comparant dos mètodes recorregut de l’investigador entre els nius.

El propòsit de l’estudi era determinar la tècnica més adequada per portar a terme estudis d’ocells reproductors a la prada. No hem provat de fer inferències d’aquests estudi a altres ecosistemes i comunitats de depredadors. Degut a que els sistemes de reproducció varien dins les comunitats de depredadors, el comportament del depredador, l’exposició a la presència humana, l’estructura de la vegetació i la posició del niu, molts sistemes necessiten ser avaluats abans que puguem entendre plenament l’efecte de la olor humana a les taxes de depredació.

METODOLOGIA

Realitzàrem aquest experiment el juliol de 1997 al Pawnee Natinal Grassland, 7 km al nord-oest de Briggsdale, West County, Colorado (40˚41’ N, 104˚24’ W). L’extensió de 259 ha de prada de pastures d’herba baixa es caracteritza per herbes baixes i mitjanes, cactus (Opuntia sp.), herbàcies i àrees irregulars de iuca (Yucca galuca). Passeriformes nidificants a terra comuns al veïnat són l’alosa banyuda (Eremophila alpestris), l’emberízid Calamospiza melanocorys, els calcàrids Rhynchophanes mccownii i Calcarius ornatus, i l’alosa pradenca de l’oest (Sturnella neglecta). Depredadors potencials d’aquests ocells inclouen el suslic de tretze bandes [rosegador de la família dels esciúrids] (Ictidomys tridecemlineatus), els rosegadors cricètids Peromyscus maniculatus i el ratolí saltamartí (Onychomys leucogaster), el Coyote (Canis latrans), la guineu veloç (Vulpes velox), l’ós rentador (Procyon lotor), la mostela cuallarga (Mustela frenata), el toixó americà (Taxidea taxus), la mofeta ratllada (Mephitis mephitis), i diverses espècies de serps.

Vam col·locar 100 nius artificials al llarg de dos transsectes establerts 800 apart en un hàbitat similar. Cada transsectes contenia 25 línies perpendiculars al transsecte i alternant en direccions oposades a intervals de 50 m de forma que les línies adjacents estaven separades 100 m. Cada línia contenia dos niu: un a 100 m (Niu A) i el segon a 200 m (Niu B) del transsecte. Caminàrem 100 m addicionals des del Niu B de forma que els dos nius de la línia van ser tractats equitativament. Per ajudar en la re-localització dels nius vam anotar qualsevol característica al voltant del niu i lligàrem cinta mètrica a la vegetació baixa 10 m des de cada niu, una distància no associada amb l’increment de la taxa de depredació (Major i Kendal 1996).

Per testar si el rastre de la olor humana va influenciar la taxa de depredació, vam sotmetre els nius artificials a dos tractaments. En el tractament 1 (olor humana), vam vestir botes de cuir i no vam fer cap intent d’emmascarar la olor humana mentre caminàvem entre els nius. En el tractament 2 (olor emmascarada), vam dissimular la olor humana amb olors familiars als depredadors potencials en l’àrea d’estudi calçant botes de goma que van ser ruixades amb “té de fems de vaca” (fem fresc submergit en aigua, en una barreja de 1:3 durant almenys 12 hores) al principi de cada línia. El tipus de tractament va ser assignat de manera aleatòria a les 50 línies (25 línies per transsecte); els mateixos nius en una línia van rebre el mateix tractament. Degut a què volíem determinar específicament l’efecte en els rastres d’olor, vam posar-nos guants de vinil (pràctica normal de camp) a l’hora de manipular els ous en els dos tractaments, per minimitzar l’olor humana sobre els ous.

Els nius consistiren en un raspallat del terra que contenia dos ous frescos (longitud i amplada mitjana, 3.3 x 2.6 cm, n = 20) i una closca (2.2 x 1.5 cm, n = 20) de guatlla japonesa (Coturnix japonica). El forat a terra es va fer emprant l’extrem d’un abaixallengües de fusta. Mentre portàvem els guants de plàstic vam construir closques d’ou amb un material de modelatge tou (marca Sculpey III) de la mida aproximada dels ous de l’emberízid Calamospiza melanocorys. Les closques ajudaren en la identificació del depredador i ens permeteren mesurar la depredació per depredadors massa petits per manipular ous de guatlla (p.e., rosegadors petits; Major i Kendal 1996).

Els nius es posaren el 9 de juliol de 1997 i es van revisar tres dies més tard, un temps durant el qual esperàrem una supervivència del 50% dels nius basant-nos en resultats de proves anteriors que empraven nius artificials construïts de mateixa manera. Encara que diversos estudis empraren intervals més llargs, esperàrem que la nostra capacitat per detectar diferències seria reduïda si la prop de la totalitat de nius era depredada. Els nius es classificaren com a intactes o afectats basant-se en les senyals de pertorbació tan a la closca com a l’ou de guatlla. Els nius es consideraren afectats si els ous  de guatlla havien desaparegut, s’havien trencat o mogut, o si les closques havien desaparegut, s’havien trencat o mogut, o tenien marques de dents. Vam recollir la closca restant per a l’examen i identificació de qualsevol marca diagnòstica. Vam classificar les marques a les closques com de rosegador, no-rosegador, insecte o desconeguda comparant-les amb marques de dents conegudes fetes a partir de cranis de la col·lecció zoològica de la Universitat de l’Estat de Colorado, Fort Collins, Colorado. En absència d’altres marques d’afectació, els nius que contenien closques d’ou amb només marques d’insectes van considerar-se intactes.

Les dades d’aquest experiment són recomptes i poden ser organitzats en una taula de contingència i x j (taula 1) [no representada en aquesta traducció], on i indica el resultat de la depredació i j indica el tractament (p.ex.: olor humana o emmascarada). Mentre que la probabilitat de la cel·la per a aquestes taules és normalment modelada i estimada emprant models linears logarítmics [loglinear] estàndards (p.ex.: Agresti 1990), la parametrització del model multinomial subjacent pot portar a models linears logarítmics que son difícils de construir o interpretar. En aquest estudi vam parametritzar el model multinomial subjacent per abordar les següents qüestions específiques: (1) Difereixen les probabilitats de depredació per als nius sobre una línia degut a les diferències en la seva proximitat al transsecte? (2) Difereixen les probabilitats de depredació per als nius degut a diferències en els tractaments d’olor humana i emmascarada?, i (3) hi ha evidència que els depredadors seguiren el rastre del investigadors entre nius en una línia? Així, malgrat fer servir un apropament d’anàlisi linear logarítmica, vam derivar l’estimació de paràmetres i vam construir mètodes tests d’hipòtesi de màxima versemblança clàssics (p.e.: Larsen i Marx 1986:261). El procediment general va ser (1) construir la funció de versemblança apropiada per a les dades, (2) derivar estimadors estadístics i computar estimacions per a paràmetres sota el model, (3) avaluar la funció de versemblança l’estimació del paràmetre de màxima versemblança per a obtenir la desviació (aquí ometem el terme per al model saturat i definim la desviació com a -2 x (log-versemblança), i després (4) testem la hipòtesi específica emprant tests de raó de versemblança per als models allotjats (Agresti 1990:211). Els models utilitzats en aquest estudi es presenten a l’apèndix [no inclòs en aquesta traducció]. El programari estadístic SAS (versió 6.12, de SAS Institute Inc. 1990) va ser l’emprat per a totes les operacions. Els valors mostrats són medianes (±error estàndard).

RESULTATS

Durant la prova, 49 de 100 nius van ser afectats, 24 dels del tractament d’olor humana i 25 del tractament d’olor emmascarada. L’afectació en els ous de guatlla fou aparent en 45 de 49 nius (92%). Els ous desaparegueren de 12 nius, trencats en 7 nius addicionals, i desplaçats en 26 nius més. A quatre nius, els ous de guatlla no van ser afectats, però les closques dels ous van ser desplaçades o tenien marques de dents. Les closques van restar intactes en només dos nius con els ous de guatlla van ser afectats (trencats). Les impressions de les dents de rosegadors van ser identificades en 22 closques i impressions de no-rosegadors en una. Les closques desaparegueren en 20 nius. Els ous i closques de guatlla que van ser desplaçats ho van ser en una mitjana de 31.3 cm (± 9.10, mediana 1 cm, rang 0.5-330 cm, n = 41) i 43.2 cm (± 15.07, mediana 20 cm, rang 0.5-250 cm, n = 20) de la seva posició original, respectivament.

La depredació resultant per als dos tractaments està resumida a la Taula 1 [no representada en aquesta traducció]. En general, van ser evidents poques diferències entre els tractaments. A la Taula 2 [no representada en aquesta traducció] es representen els tres models construïts sota A.1 [funció de màxima versemblança, explicada a l’apèndix, no representada en aquesta traducció] al costat de la seva desviació. El test de raó de versemblança entre el model 2 i el model 1, que analitza les diferències a les taxes de depredació entre el niu A i el niu B provocada per la seva proximitat al transsecte, té un P-valor de 0.505 ( = 1.37, gl = 2). D’aquesta forma, sembla no haver-hi afectació com a resultat de la proximitat al transsecte. El test de raó de versemblança entre el model 3 i el model 2, que analitza les diferències a les taxes de depredació provocada per diferències en els tractaments de olor humana i olor emmascarada, té un P-valor de 0.841 ( = 0.04, gl = 1). Així, vam concloure que hi havia afectació pels tractaments.

Per al model de dos paràmetres a A.2 (p.ex., p, p’) que permet probabilitats de depredació condicionada i no condicionada per a nius sobre una línia a diferenciar, vam obtenir una desviació de 97.094. Quan imposem la restricció p = p’ (donant nosaltres un model d’un paràmetre que és equivalent al model 3 a la taula 2), obtenim la desviació 98.387. El test de raó de versemblança per a aquests models, que avaluen si el depredadors van estar seguint el rastre de l’investigador entre nius sobre un línia, tenia un p-valor de 0.256 (χ2 = 1.29, gl = 1). Conseqüentment, concloem que els depredadors no van seguir el rastre de l’investigador entre nius sobre una línia.

El model d’un paràmetre de A.1 i A.2 és matemàticament equivalent i, basat en el test de raó de màxima versemblança, son els models apropiats per fer servir en l’estimació de paràmetres. Així, la probabilitat de tres dies de depredació estimada per als nius en aquests estudi va ser de 0.49 (±0.050), la qual en dóna una probabilitat de supervivència diària estimada de 0.80 (±0.026).

DISCUSSIÓ

No vam trobar evidència que el rastre d’olor humana als nius alterés les taxes de depredació en els nius artificials a la prada on els principals depredadors són mamífers petits, ni tampoc evidència que fos més probable que els depredadors depredessin nius de la mateixa pista. L’associació apressa de la olor humana amb menjar és poc probable perquè la presència humana es rara a la major part de l’àrea d’estudi. Més aviat la olor seria novetat per als petits mamífers de la regió. No vam trobar evidència que la nova olor fóra un atraient per als depuradors de la nostra regió.

Si la olor humana ha estat un atraient o repel·lent per als depredadors ha estat tema d’especulació (Creighton 1971, Mayfield 1975, Wilson 1976, Gotmark 1992) que ha estat directament testat en només tres estudis. Keith (1961) no va trobar efecte de la olor humana en la supervivència de nius artificials d’ànecs en zones humides amb predomini de depredadors mamífers. MacIvor i col·laboradors (1990) trobàrem que la guilla (Vulpes vulpes) evitava la olor humana associada amb nius experimentals de caràdrids al llarg de la platja. En contrast, Whelan i col·laboradors (1994) citaren ossos rentadors en un sistema arbrat depredant sobre nius amb olor humana i olor nova més freqüentment que a nius sense olor o olor familiar. En un altre estudi que avaluava la influència de les olors noves i familiars, Clark i Wobeser (1997) determinaren que la olor nova (suc de llimona i rel de gingebre) no afectava la supervivència de nius artificials dels ocells aquàtics. Col·lectivament, aquests estudis representen una àmplia variabilitat en la composició de la comunitat de depredadors, el comportament del depredador, l’exposició a la olor humana, l’estructura de la vegetació i l’emplaçament dels nius.

L’evidència sobre altres aspectes del biaix de l’investigador sobre les taxes de depredació és també ambigu. La freqüència de les visites dels nius no va tenir efecte en la taxa de depredació en diversos estudis en nius artificials (Bowen et al. 1976, Gottfried i Thompson 1978, Erikstad et al. 1982, MacIvor et al. 1990, Gotmark 1992, Mankin i Warner 1992), però la va tenir en dos estudis (Major 1990, Esler i Grand 1993), presumiblement degut a l’aplanament de la vegetació. En el nostre estudi, no vam avaluar l’efecte de la freqüència de visita ni l’aplanament de la vegetació. A la prada d’herba baixa, l’aplanament de la vegetació en una visita als nius artificials durant la seva construcció va ser mínima.

Una crítica als nius artificials és que aquests sovint contenen només ous de guatlla i que els depredadors petits que no son capaços de manipular-los poden estar menystinguts. (Major i Kendal 1996). Vam compensar aquest problema considerant niu afectat quan els ous eren tan moguts com remoguts o trencats, i emprant les closques petites amés dels ous de guatlla. Trobàrem, malgrat tot, que només dos nius podrien haver estat malament classificat com a no afectat si només empràvem els ous de guatlla.

Concloem que el procediment que vam emprar mentre visitàvem els nius difícilment contribuïa a reduir l’èxit reproductor dels passeriformes de la prada, on l’aplanament de la vegetació és mínim, predominen el depredadors mamífers i els ocells depredadors són rars. La nostra conclusió és congruent amb Gotmark (1992), qui ressenya que els passeriformes són menys sensibles que altres grups d’ocells a la pertorbació de l’investigador, tenint la olor un efecte menor que l’aplanament de la vegetació, i augments en la depredació en resposta a les pistes humanes més comunes per a ocells que per a depredadors mamífers o rèptils. Recomanem als investigadors que continuïn avaluant si la olor humana altera la taxa de depredació en sistemes de la reproducció d’ocells i a no fer inferències inapropiades entre sistemes. Els estudis de la olor humana que identifiquen i descriuen les comunitats de depredadors, l’estructura de l’hàbitat i la influència humana contribuiran de forma definitiva en un millor enteniment del biaix de l’observador en la recerca.

Nota del traductor

Aquesta traducció no inclou les taules, bibliografia ni apèndix que conté l’article original. Aquest és pot consultar a la pàgina del Centre de Recerca Fort Collins del U.S. Geological Survey [Consultat el 6 d’octubre de 2016]

SKAGEN, Susan K.; STANLEY, Thomas R.; DILLON, M. Beth. Do mammalian nest predators follow human scent trails in the shortgrass prairie?. The Wilson Bulletin, 1999, 415-420.

Publicado en Sen clasificar | Deixar un comentario

A tradución cega, según Aira

>> A que se fai traspoñendo mecanicamente as linguas, sen pasar polo contido, que é o que fan os tradutores profesionais cando se topan coa descrición técnica e detallada dunha máquina ou un proceso… Para entender de que se trata deberían consultar un manual sobre o tema, estudar algo que ignoran e que non lles interesa… Mais non é necesario! Con traducir correctamente, frase tras frase, toda a páxina, a tradución quedará ben feita e eles seguirán tan felizmente ignorantes coma ao principio e cobrarán pola súa tarefa. Logo de todo, a eles páganlles por saber a lingua, non por saber os temas. (páx. 99)

AIRA, César . El Congreso de literatura. Barcelona: Mondadori, 2012. 116 p. 24 cm. (Literatura Mondadori: 492). ISBN 9788439725107

Publicado en General | Etiquetado , , | 2 Comentarios

Embarcar, pros e contras

>> Sempre pensei que estar embarcado non é o medio natural do home, é antinatural estar no mar tanto tempo. O mar vólvenos máis reservados, se cadra o home é máis home que nunca entón e por iso é insoportábel. Desaparecen a empatía, os bos costumes e tódolos atributos que nos converten nun ser social. Non toda xente pensa coma vostede, doutor. Un barco é un lugar onde se traballa cóbado con cóbado, hai rangos e códigos, un mundo dentro dun mundo que lle é alleo. Tamén hai sufrimento, mais é un lugar propicio para a amizade e a camaradería. (páx. 14)

Achados: costume, é masculino, coma en catalán. Amizade mellor que amistade.

CLEMOT, Fernando. Polaris. Madrid: Salto de página, 2015. 190 P. 14 x 21,5 cm. (Púrpura: 71). ISBN 9788416148240

Publicado en General | Deixar un comentario

Collede as rosas, de Olga Xirinacs

Mirade, é tan só un intre. Contemplade
como entra a primavera de sangue verde.
Preparo o meu caderno para escribir un chisco
sobre este fenómeno que chega en silencio.
Se cadra un vento leve, se cadra un mistral
moverá as follas das lilas,
das moreiras e das abeleiras,
levará o perfume dos xacintos ás prazas,
sobre tumbas recentes, sobre as esquecidas,
e lembrará a vivos e mortos que neste mes de marzo
hai un día que chaman dos poetas. Da poesía.
Tolstoi escribiu Resurrección, a contundente entrada
á forza do vivir e á ambición dos homes,
todo nunha soa páxina, a primeira.
Oh, si, lédea. Porque se algo cómpre que diga o poeta
é que a vida volve e se fai sitio, e que os homes
loitan contra toda natureza. Contemplade, tamén,
A primavera, de Odilon Redon no Museo Pushkin:
a muller rosa e espida baixo a árbore inmensa,
e non cómpre dicir máis nada neste día vinte e un de marzo.
Escribina xa hai ben anos, esta primavera,
mentres os loureiros medraban e ofrecían
coroas vitoriosas. Collede as rosas
antes de que esfollen. Follas e follas de libro
abandónanse á fráxil esperanza do poeta.

Olga Xirinacs
Tradución ao galego: Pilar Vilaboi Freire

#poesia, #BCNPoesia

Publicado en General | Etiquetado , , , | Deixar un comentario

Ressenya de ‘Behind the binoculars’, per Adrian Pitches

[Traducció de Daniel González-Martín de la ressenya d’Adrian Pitches apareguda el 18 de setembre de 2015 a la publicació British Birds <https://britishbirds.co.uk/article/behind-the-binoculars/>]

‘Rere dels binocles’ és una versió impresa de Discos de l’Illa Deserta amb una categoria molt específica de nàufrag. Subtitulat ‘Entrevistes amb aclamats ornitòlegs’, aquest llibre és just això: una sèrie de preguntes i respostes amb un passar llista familiar d’incondicionals dels Birding Festivals, més uns quants individus probablement no habituals d’aquests paratges.

Els 20 entrevistats són des de celebrats observadors fins a eminents ornitòlegs. Hi ha científics (Ian Newton, Stephanie Tyler, Debbie Dolor), gestors (Mike Clarke, Andy Clements), escriptors (Mark Cocker, Stephen Molsa), llisters (Steve Gantlett, Lee Evans), un fotògraf (Rebecca Nason), un artista (Robert Gillmor) i per últim, el gran Phil Hollom. Els coautors també s’entrevisten mútuament!

Les entrevistes van sobre la introducció en el tema dels ocells i la observació dels subjectes (normalment de molt joves), les seves primeres guies i binocles, la seva carrera, els seus interessos concrets, la seva música preferida, pel·lícules i llibres. I, sí, només  està permès un llibre en aquesta teòrica illa deserta.

El primer entrevistat és Chris Packham, i, efectivament revisitem els seus discos de l’Illa Deserta amb la història d’un Chris adolescent i el xoriguer comú Falco tinnunculus que (il·legalment) va agafar d’un niu, i que esdevingué el seu company inseparable. La història següent dels seus estudis universitaris, la seva feina de càmera i com esdevingué un dels presentadors de vida salvatge favorits de la nació dóna una lectura molt interessant.

Stephanie Tyler en un principi va investigar el comportament social de ponis de New Forest abans de començar els seus estudis a llarg termini amb merles d’aigua Cinclus cinclus. Dóna una justificació natural del segrest de la seva família a Etiòpia el 1976 i als vuit mesos següents com a hostatges. (Quan van ser alliberats, el seu marit va vendre els drets en exclusiva de la seva història al Daily Mail, que els va donar els diners per comprar la seva caseta a Gal·les).

La recerca rigorosa de Ian Newton ha fet d’aquest un dels científics més respectats, amb un coneixement inigualable sobre els pinsans i l’esparver vulgar Accipiter nisus. La seva anàlisi informada del conflicte entre la caça de galls fers i l’arpella pàl·lida Circus cyaneus és impassible i depriment. No és només la evident persecució il·legal dels ocells reproductors en els erms, si no també la sistemàtica persecució d’ocells als seus llocs d’hivernada.

Robert Gillmor és encisadorament modest. Els seus atrevits gravats han estat un rerefons omnipresent a l’ornitologia britànica durant gairebé 60 anys a camises de llibre, segells, calendaris i cartells de festivals. (Un característic i cridaner estudi de Remena-rocs Arenaria interpres adorna la coberta d’aquest llibre.) El nostre principal artista d’ocells i fundador de la Societat d’Artistes de Flora i fauna el 1960, conclou: ‘he estat extremadament afortunat. He conegut moltes persones meravelloses i estat a alguns llocs meravellosos. I no estic segur què més podria haver-hi fet!’

Per moltes de les persones dins d’aquestes pàgines, els ocells són de fet ‘l’única cosa que podrien haver fet’. Hi ha un fil comú d’entusiasme juvenil per la flora i la fauna que és nodrit per un mestre inspirador o d’un grup d’ocells atractiu– i acomiadat per l’exposició primerenca al llibre de l’Observador d’Ocells i/o El Lector d’AA *Digest Llibre d’Ocells britànics.

Tots els col·laboradors apareixen en la secció fotogràfica a les pàgines centrals del llibre, sovint amb una versió juvenil al costat del seu jo més vell. Hi ha una gran imatge en blanc i negre de Ian Wallace que allibera un Petrell cuaforcat Oceanodroma leucorhoa a Saint Kilda el 1956, un jovenet malhumorat Chris Packham el 1980 i el molt nostre Roger Riddington a les Shetland el 1992.

Hi ha moltes històries fascinants en aquesta col·lecció de biografies d’ornitòlegs, alguns dels quals han passat al folklore ornitològic. Però el llibre podria haver estat més ben va editar. Algunes de les entrades semblen haver estat transcrites textualment i llegides com un estès currículum. Això ha permès l’error ocasional que entra de puntes. Per exemple, el desig de Lee Evans de veure les dotze espècies de grues hivernants al Japó (pàg. 36) quan el màxim que un podria esperar veure són sis.

Els autors especulen sobre com de bo és el suport per els joves ornitòlegs avui dia. I vivim en una edat d’extrema protecció infantil on els nens són descoratjats d’aventurar-se a la natura no acompanyats– i on els adults han de ser investigats a fons abans de poder proporcionar la companyia que a tants ornitòlegs d’avui va beneficiar en la seva joventut. Tanmateix, en un món connectat on els mitjans de comunicació socials informen molt de les vides dels joves hi ha ara noves oportunitats per a als joves ornitòlegs de desenvolupar les seves habilitats i entusiasme. Estaria bé veure aquesta nova generació de d’ornitòlegs representada en una versió actualitzada d’aquest llibre en un temps de 20 anys.

Adrian Pitches

Behind-the-Bonoculars-196x300

Behind the binoculars: interviews with acclaimed birdwatchers, per Mark Avery i Keith Betton. Pelagic Publishing, 2015; hbk, 252 pp; 18 pàg de fotografies en blanc i negre color i negre. ISBN 978-1-78427-050-6, 23€.

 

Publicado en General | Etiquetado , | Deixar un comentario

He llegit ‘Las aves marinas de estaca de Estaca de Bares’

Meravellosa crònica ornitològica sobre el pas en migració d’ocells marins en aquest punt més al nord possible de la península ibèrica. Un llibre excel·lent en moltes coses. Però deixeu-me queixar-me una mica, perquè el llibre no està gens ben editat i en el seu aspecte formal té errors que m’han decebut. 16 errates a les pàgines 51, 94, 169, 171, 172, 189, 198, 218, 226, 239, 243,259, 262, 269, 288 i 299. Cinc referències “cegues” a les pàgines 112, 125, 167 (també a la 169), 217 i 294 (també a la 297). Poc importants però que es repeteixen en excés. Paraules no separades, preposicions repetides, errors tipogràfics en general que no malmeten el contingut però si el continent..

Per què m’ha agradat? Doncs perquè tracta sobre un tema que ja m’agrada (els ocells) i ho fa amés d’un grup especialment interessant (els marins). Perquè parla d’un paratge fantàstic que he pogut visitar unes poques vegades. Perquè m’ha recordat el temps que he dedicat mirant a mar, en un altre lloc (Premià de Mar), amb en Jose, l’Oriol i l’Albert. De fet, aparec esmentat de forma “tangencial” a les pàgines 113 i 120. El llibre és un document particular, per alternar relat personal amb narrativa científica. En un primer moment vaig pensar si el millor seria llegir el diari i llegir de forma aleatòria la part descriptiva. Al final l’he llegit de principi a fi i m’ha semblat la manera adient de gaudir de la barreja que ens proposa l’autor.

En el text que descriu el pas de les espècies en detall l’autor ens dóna informació de l’estimació de la grandària de la població d’aquestes i el compara amb el nombre de migradors que comptabilitza en pas. En moltes espècies aquesta proporció és notable i accentua el valor de l’Estaca de Bares com a lloc per observar la migració d’aquests ocells. I quant més extens és aquest text més m’ha agradat, doncs ens dóna informació sobre algun aspecte de la biologia fent referència a individus marcats i recuperats i/o es fa la comparació amb el pas observats a altres caps d’Europa. No m’ha agradat, per contra, part d’aquest text que m’ha semblat reiteratiu: les definicions de ZEPA, IBA i la de “preocupación menor” per part de la UICN penso que carreguen una mica. El pitjor és comprovar la deficient revisió del text en trobar referència al més de juliol a totes pàgines que són resum del mes, encara aquest sigui l’agost, el setembre i el novembre. A la gràfica de la pàgina 269 em temo que hi manca una línia que hauria de mostrar una variable.

Però la cosa important i un dels valors del llibre és la prosa de l’autor. Si es gaudeix molt de la seva lectura és perquè Sandoval transmet passió per l’observació d’ocells i també la natura que envolta el lloc. No oblida als que també miren ocells a l’Estaca i amb això demostra generositat i el goig que provoca gaudir d’una afició compartida. Jo desitjo que el llibre empenyi a més observadors a mirar cap a mar i que els qui no miren ocells s’avoquin, almenys, a la part de diari personal del llibre. Penso que els agradarà.

Blog d’Antonio Sandoval

Web Seawachting Estaca

SANDOVAL REY, Antonio. Las aves marinas de Estaca de Bares: un diario personal. Castellón: Tundra Ediciones, 2015. 342 p., 21 cm. ISBN 9788494445941

Publicado en Aves marinas de Estaca de Bares, General, Sandoval-Rey-Antonio | Etiquetado , , , , , | Deixar un comentario

Vivindo co embusteiro: corvos e cultura humana, por Jackie Chapell

Marzluff JM, Angell T (2005) In the company of crows and ravens. Yale University Press. 408 p. ISBN (hardcover) 0-300-10076-0. doi:10.1371/journal.pbio.0040014.g001

Poucos grupos de animais salvaxes inspiraron opinións tan extremas nos humanos que os observan coma os membros do xénero Corvus. No libro In the Company of Crows and Ravens [1], John Marzluff e máis Tony Angell citan as palabras cheas de admiración do reverendo Henry Ward Beecher

“Se os homes tiveran ás e aburridas plumas negras, uns poucos serian intelixentes abondo para ser corvos” (páxina 80 en [1]).

Mais recollen tamén as opinións dos seus veciños, quen ven aos corvos coma ruidosos, destrutivos, lixosos, agresivos e listos. Intelixencia, se cadra, é o único atributo dos córvidos no que a xente concorda.

A xente raramente é indiferente aos corvos e este libro explora os cambios de opinión ao longo da nosa historia de interaccións con eles. Os autores argumentan (moi persuasivamente) que ademais de afectar á bioloxía e máis a evolución cultural dos corvos, esta relación tivo unha significativa influencia na nosa propia evolución cultural. Incluso suxiren que hai exemplos de coevolución cultural entre humanos e corvos. Se cadra unha historia tan entretecida explica de algún xeito os nosos profundos sentimentos cara os corvos.

O libro cubre unha enorme cantidade de coñecementos básicos, documentando dun xeito engaiolante a investigación actual en ecoloxía, conduta social e máis as habilidades cognitivas e comunicativas dos corvos e máis as súas diversas representacións nas nosas lendas, arte, literatura e rituais espirituais. Considera as semellanzas entre humanos e corvos: ambos somos especies altamente sociais, vivindo principalmente en pequenos grupos familiares, mais achegándose en grupos maiores arredor de recursos suculentos. Ambos somos intelixentes, e adaptamos doada e rapidamente aos cambios das condicións ambientais. Ambos somos xeralistas e máis oportunistas na comida, e podemos explotar unha ampla variedade de recursos. Estas semellanzas queren dicir que nunha gran parte da historia humana os corvos foron parte extensa e prominente do noso mundo.

A nosa ceda interacción con corvos semella ser (en xeral, malia sorpresas) de respecto cara eles. Lendas Inuit describen como o corvo levou o lume ao lonxe norte para o seu pobo, e o deus nórdico Odín estaba informado sobre o mundo polos seus dous corvos, Hugin e Munin (Pensamento e Memoria). Certamente, representar o pensamento e máis a memoria dun deus debía ser unha posición bastante prestixiosa. Sen embargo, cando os humanos deviñeron bastamente agrícolas, os corvos deviñeron os nosos competidores (roubando comida e asaltando colleitas) e tiveron que ser arrepuiñados con “espanta corvos”. Aínda máis tarde, os corvos viñeron a ser asociados coa enfermidade e a morte por rebuscar no corpos das vítimas da praga o da guerra, e por isto, son un axeitado símbolo do diaño e a morte na literatura e cine de terror até os nosos días. Nos tempos modernos, algunhas especies de corvos seguíronnos até as cidades, e a súas poboacións prosperaron porque exploraron recursos fartos de comida, así coma refuxio. Una vez máis, a súa adaptabilidade leváronos despois ao conflito cos humanos, que tiveron que enxeñar métodos para manter os corvos lonxe do seu lixo.

Un fenómeno raro que asoma repetidamente é que os corvos son vistos comunmente a través das culturas coma ladróns, mentireiros e daniños. A reputación de ladrón pódese trazar polos seus hábitos de roubar e coller pequenos obxectos, mais como pode ser un animal non lingüístico un mentireiro? Semella axudar, sen embargo, ter sido un ladrón para atrapar a un ladrón. Investigacións de Emery e máis Clayton [2] amosaron que as pegas marzas da barda de California (Aphelocoma coerulescens) con experiencia no roubo de comida a outras pegas marzas moveron as súas capturas a unha nova localización, mais só cando foron observados gardando por as súas reservas por outras pegas marzas. Se cadra os humanos recoñecen de algún xeito a intelixencia, cooperación, tortuosidade e sociabilidade dos corvos, e ven un xeito de reflexión deles mesmos. Se cadra isto podería tamén axudar a explicar

Marluff e máis Angell propoñen a intrigante aínda que controvertida hipótese que as antigas interaccións con corvos coma cazadores-recolledores tiveron que moldear a nosa propia historia evolutiva. Argumentan que a necesidade de defender as nosas presas de corvos que andan a fochicar tivo que promover a cooperación entre humanos e máis a vida en xuntanza, que á vez pre equiparíanos para nos enfrontar con mamíferos predadores. Mencionan tamén un estudio de Vicetich e colaboradores [3], que suxire que os lobos deviron formar tamén grandes grupos sociais para defender as súas presas dos corvos. Sofren menor éxito na busca de alimento pola interferencia dentro do grupo, pero gañan máis gardando as súas presas a salvo do pico do corvo. Nun pequeno e intelixente xiro, Marzluff e Angell suxiren que a asociación humanos/lobos empezara co noso interés compartido en oposición ao corvo.

Este libro ten moito que ofrecer. As ilustracións de Angell son lindas e danlle ao libro un toque especial. Esta escrito de xeito cativador para un público non científico, mais as notas finais e as referencias están alí para aqueles que estean interesado e queiran ler máis sobre o tema. Os lectores están tamén animados a observar corvos por eles mesmos e comunicar os seus achegamentos. Unha pequena crítica é que uns poucos tópicos son tratados con moi pequeno detalle para os entusiastas, e que tamén hai moita materia concentrada no corvo (Corvus corax) e corvos americanos (Corvus brachyrhynchos) en detrimento de outras especies. É, se cadra, unha consecuencia inevitábel de intentar achegar un tema tan xigantesco nun libro axeitado para lectores non científicos. En xeral, In the company of crows and ravens é altamente recomendado tanto para fans dos corvos e para aqueles que os odian por igual.

Atopo interesante que á vez que os investigadores comezan a probar as destrezas cognitivas dos corvos e atopan que son moito máis abraioantes do sospeitado, lémbrasenos que a xente semella ter coñecido, aínda que tamén esquecido, canto listos son os corvos.

Referencias

1. Marzluff JM, Angell T (2005) In the company of crows and ravens. Yale University Press. 408 p.

2. Emery NJ, Clayton NS (2001) Effects of experience and social context on prospective caching strategies by scrub jays. Nature 414: 443–446.

3. Vucetich VA, Peterson RO, Waite TA (2004) Raven scavenging favours group foraging in wolves. Anim Behav 67: 1117–1126.

Traducion de Daniel Gonzalez-Martin do texto de: Chappell J (2006) Living with the Trickster: Crows, Ravens, and Human Culture. PLoS Biol 4(1): e14. doi:10.1371/journal.pbio.0040014

Publicado en Chapell-Jackie | Etiquetado , , , | Deixar un comentario